L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i tot l’aparença de les façanes condicionen el nostre dia a dia com a vianants. Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, avisa que la manera com ens movem per la ciutat evoluciona constantment i afecta tothom. “Ara tenim bicicletes, tenim patinets. Ens movem massa de pressa. Crec que, en general, hauríem d’abaixar el ritme. Molta gent gran, per exemple, no surt perquè té por”, explica. Una de les seves obsessions és fer una ciutat inclusiva, i la seva recepta mirant endavant és dialogar amb tothom i tenir en compte les condicions dels ciutadans, per minoritàries que semblin.
Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots...
“Hi va haver un moment que Barcelona sí que hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va veure truncat”....
Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat avorrida? En aquest...