La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres.
L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i...
“Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de...
Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots...
