La periodista Júlia Bacardit acaba de publicar ‘Un dietari sentimental’, amb l’editorial Medusa. És un dietari transparent, ben escrit, que no amaga les coses per vergonya i que parla sense embuts ni ornaments sobre la seva vida amorosa. De fons, però, sempre hi ha Barcelona, i la gent que hi viu i com s’hi comporta. Bacardit és una barcelonina de soca-rel, de Sant Andreu del Palomar, que pateix per la despersonalització de la ciutat però que la vol heterogènia.
A Barcelona, diu, “és constant aquesta contradicció entre voler ser universal i voler ser ultralocal. Però crec que això és Catalunya”, Catalunya resumida en una sola idea. “Barcelona té vocació, per això no és provinciana del tot. No ho dic per tirar-li floretes: ho dic de debò. Té mar, és prou gran. Amb Gaudí ja es veu. Qui és aquest penjat que vol anar tan enllà? Mires la Sagrada Família i penses: ‘Ha fet una cosa diferent’. Diràs que és una mona de Pasqua, el que vulguis. Però l’ambició que hi ha darrere és molt gran. Per això Barcelona no pot ser provinciana i prou i sempre hi ha aquesta lluita”, afirma Bacardit.
Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans,...
Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que se’n...
Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona...
