L’arquitecte David Juarez explica en aquesta entrevista per què té la sensació que Barcelona s’està tornant seriosa i pagada de si mateixa. Diu que una certa idea paternalista del civisme, que es va posar de moda a principi dels 2000, en plena ressaca olímpica, s’ha anat apoderant dels discursos sobre la ciutat. I és un tipus de civisme paralitzant, en què els veïns assumeixen que s’han de portar bé. Ho explica amb l’exemple de Marsella, on ha estat fa poc, i que considera una ciutat una mica més viva, “no tan tensionada ni pel turisme ni per l’especulació immobiliària, i que potser no està tan pendent de quedar bé amb tothom, d’un espai públic polit i molt ben acabat”. A Barcelona, per exemple, la relació de la gent entre el carrer i espais de trobada com els bars la troba menys permeable i tranquil·la. “No ens n’adonem, gairebé, però a poc a poc operem des d’un respecte per l’altre mal entès, com si tinguéssim por que ens cridessin l’atenció”, diu.
Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona...
L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats...
L’atenció primària té una importància particular a les grans ciutats, que avui creixen assetjades per la densitat, la contaminació i la digitalització. No tot...
