Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que mai no trobaràs a Igualada”

Marxar de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?”. Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana que se’n va viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en provoca un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes de marxar. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten que és la seva capital, però també que mai no se la podran fer seva.